29/12/2010

‎[...] observava la felicitat del seu fill amb un silenci trist, com un arruïnat contempla a través dels vidres de la seva antiga residència com una gent estranya s'hi entaula confortablement. [...] i l'enuig, aranya silenciosa, teixia a l'ombra i emplenava de teranyines tots els racons del seu cor. [...]

Madame Bovary, Gustave Flaubert

24/12/2010

Tanca els ulls, respira profundament, espera, no et moguis... ara, agafa-la amb la mà suaument. Escolta-la. La sents? Pots escoltar el que et diu? Sents com transmet els seus sentiments? T'està dient que va començar sent només una llavor i que ara és una planta sencera. T'està explicant com, amb l'ajuda de les seves companyes ha arribat a ser el que és: una fulla. Una fulla? Només una fulla? NO! Molt més que això. Un ésser viu, que té sentiments que també coneix el sofriment, l'amor, l'amistat, la cooperació, la por, el desig,... Sap que els humans tenim dues parts que controlen les nostres accions: el pensament i el cor. El pensament, és aquell que ens han posat al cap des de petits en dir-nos: "Això està bé i això està malament!" El pensament és la part de : "i què en diran els altres?" Però la fulla també ens diu que el cor és aquell que pensa per sí sol, és a dir el que actua pel que realment desitges i no pel que els altres arribin a influenciar-te. Suposo que l'objectiu de la fulla, (que de moment és l'ésser més savi que he trobat) és fer-nos adonar que la cosa més simple i petita, també té unes opinions i no necessàriament han de ser simples i petites, sinó que poden ser grans i experienciades; i que moltes vegades solen tenir la raó. Les fulles, igualment que tot allò que ens poguem imaginar, o tot allò que forma part d'aquest somni real dins d'un somni (més vulgarment conegut com "vida") són vives i tenen uns sentiments, i hem d'aprendre a escoltar-les.

By: Marta

23/12/2010

Callando entre gritos, llorando entre sonrisas, soñando en la realidad, lloviendo en medio del desierto, pintando en blanco y negro, cantando para hacer huir los pájaros, desesperándote en la ilusión, rompiendo objetivos de la vida, pidiendo ayuda al vacío, abrazando la nada, luchando contra la mentira, premiando la verdad, saliendo corriendo del lugar seguro para mantenerse quieta en la estampida.. así era la vida, la vida, a veces sin color.. sin pincel i sin razón.. la vida poco muerta i casi viva.. la vida sin rumbo.. sin un norte i sin un sud.. sin una estrella polar que te guiara en el inmenso hueco profundo en el que se camina.. pero luego te das cuenta de algo: siempre hay aquella pequeña esperanza que hace que despiertes de la realidad con su brillo, que te hace ver las cosas tal y como son y hace que sepas valorarlas, que sepas entenderlas y quererlas tal y como llegaron a aparecer. Luego sale del nada una pequeña gran llama que va a iluminar tu camino con una sonrisa, que te va a tender la mano cuando estés cayéndote en un infinito pozo. Entonces, miras un espejo y dices, esta es mi vida y esta soy yo. Voy a creer en mi y voy a darle una oportunidad a la vida.

by: Marta